La renovació teatral modernista —una de les més agosarades de la història del teatre català del segle XX— va generar un dramaturg heterodox, Juli Vallmitjana i Colominas (Barcelona, 1873 – 1937). Partint del costumisme vuitcentista, l’autor de Sota Montjuïc (1908) i La Xava (1910) en capgirà els mecanismes per portar a l’escenari els sectors més marginals de la societat barcelonina del seu temps. Els textos teatrals més atrevits de Vallmitjana mostren sense atenuants aquesta Barcelona oculta, deliberadament ignorada pels «lleons» noucentistes que maldaven per bastir la «ciutat ideal». Vallmitjana volgué deixar un testimoni directe i veraç, despietat i tot, dels espais més marginals de la «ciutat maleïda» amb la intenció manifesta de facilitar-ne la regeneració social. Perquè estava convençut que el fet de conèixer i comprendre la realitat era un pas previ per esmenar-la.