Quin gra és el gra massa? Vostè és exagerada o exageradíssim? De debò existeix una justa mesura de les coses o tot són graus i matisos d’aquella tesitura que a Ponent en diuen «fer safor»? Si els mèdia, l’estètica i la societat han fet casa al gra massa, si comptem de tres en tres, com els rajolers, per què no en fem, de tot plegat, un camp de coneixement, una ciència pujolsiana, que ens permeti contemplar les grandàries de Lo Món amb ulleres desmesurades i amb vidres d’augment, fot-li més diòptries, no te n’estiguis, i fes el vidre psicodèlic? I si en diem, d’aquesta paraciència o visió, saforologia?
De L’art de fer-ne un gra massa n’hauríem de dir que és un assaig, però el terme li va petit, li caldrà una talla més: és sàtira il·lustrada. De la teoria cultural, l’humor; de l’ensenyament sobre expos i obres, la delectació còmica; de l’eironeia, la jovialitat i, dels debats erudits, diàlegs teatrals on cada concepte és un gag. Plantejat en part com una monografia sobre l’artista Oriol Vilanova, que l’any 2008 ja havia realitzat projectes sobre Donald Trump, i a partir de la seva cèlebre exposició Diumenge, el llibre reinventa el gènere de les Vides dels Grans Artistes i proposa una galeria de personatges arravatats per l’excés: el triomfador, el comerciant, el col·leccionista, el museu i, last but not least, el creador que ha assolit, amb les seves transgressores safors, l’exageració summa: la Immortalitat.