L’avarícia pot ser convertida en el més noble dels sentiments revolucionaris o en el més lleig dels pecats. És un pecat relatiu, que fluctua entre el vici i la virtut (una manera força estranya de ser pecat). L’avarícia implica tant l’adquirir (rebre) com el no desprendre’s (no donar), i res no és excessiu, ni desordenat, ni desmesurat si no és en relació amb una gradació que marca el punt d’excés, un ordre o una mesura. D’aquí els seus límits difusos.
Oriol Ponsatí-Murlà ens apropa a l’avarícia des d’una òptica reveladora i suggestiva sense deixar de banda referents de la filosofia antiga i de les fonts cristianes. A través d’un recorregut històric sobre el concepte a partir d’autors paradigmàtics (Bracciolini, Evagri Pòntic, Gregori el Gran, Tomàs d’Aquino, Aristòtil, Prudenci, Joan Cassià, Isop o Demòcrit), formula la pregunta següent: ¿quina funció fa, o pot fer, l’avarícia, en el nostre Occident globalitzat, interconnectat i líquid?
La sèrie «Pecats capitals» pretén oferir una visió fresca i rigorosa de cada «pecat» a càrrec de noves veus de l’assaig català.
