Després d'anys d'escriure poesia, l’autora rep l’encàrrec d’escriure, en prosa, un text autobiogràfic. Però què podia explicar, ella, de la seva vida, mancada de fets espectaculars i experiències dramàtiques? I des de quina perspectiva podia parlar-ne als 35 anys? Una lectura casual va donar-li la idea d’estructurar el llibre a partir del seu alfabet matern, el ciríl·lic, que té trenta-tres lletres. Cada lletra del ciríl·lic, doncs, representaria una paraula —una paraula russa, escrita en original i en transcripció—, i cada paraula seria un punt de partida per parlar d'un fenomen, un element o una personalitat de la cultura russa. La tria de paraules, deliberadament arbitrària, obeiria només als desitjos de la memòria i la imaginació. Les anècdotes personals hi serien, però només per donar més vida i color a les entrades del diccionari. A poc a poc es va adonar que, si bé no li interessava gaire parlar d’ella, sí que volia fer un homenatge als seus avantpassats i mirar d'entreteixir, d'una manera fragmentària, les seves petites històries particulars amb la història gran del segle XX rus.
